Jordi Oliva: “La mar sempre demana respecte, però aquesta travessia enganxa”

Jordi Oliva participa des de fa gairebé quinze anys en la Regata Rei en Jaume, que uneix Salou i Santa Ponça. Va fer la seva primera travessia quan només tenia 15 anys i, des d’aleshores, ha repetit l’experiència unes tretze vegades. A bord del Majoqui, viu la regata com una combinació d’aventura, competició, amistat i respecte pel Mediterrani.

 

Vas començar molt jove. Què significa per a tu aquesta regata després de tants anys?

Vaig començar quan tenia 15 anys i l’hauré fet unes tretze vegades. Per tant, ja em considero gairebé un veterà. Per a mi és una experiència molt especial.

Pensar que fa gairebé 800 anys es va fer aquesta mateixa travessia, evidentment amb uns mitjans completament diferents, impressiona molt. Nosaltres avui tenim GPS, molta tecnologia i anem molt preparats. Imaginar com devien afrontar aquell mar l’any 1229 i poder repetir ara aquella ruta té una gràcia especial.

I enguany, a més, la regata arriba a la 40a edició.

Sí, i això encara la fa més especial. Durant aquests quaranta anys hi ha participat gent de Mallorca, de Catalunya i de molts altres llocs. El més bonic és comprovar que, any rere any, la motivació continua intacta.

Per afrontar una travessia així has d’estar motivat i preparat per trobar-te condicions molt diferents. Hi ha hagut anys força complicats.

S’ha creat una mena de família. Ens retrobem, ens coneixem i sempre hi ha aquell punt de rivalitat sana. Per a alguns és una competició molt exigent i per a altres s’ha convertit gairebé en una tradició. Tornar a veure les mateixes cares cada any forma part de l’encant de la regata.

Com es viu una travessia així a bord del Majoqui?

Nosaltres intentem navegar tan bé com podem, però també volem passar-nos-ho bé. Hi ha embarcacions molt competitives, amb tripulacions que estan pendents constantment del vent, del rumb o dels canvis de pressió per intentar guanyar qualsevol metre.

Nosaltres també competim, és clar, però intentem combinar-ho amb riure, compartir l’experiència i gaudir del mar. Al final són moltes hores junts i aquest ambient és molt important.

Us prepareu especialment per afrontar una travessia de més de 100 milles?

És convenient que la tripulació tingui una mínima experiència, que hagi fet alguna regata abans o tingui unes nocions de vela. Però en una regata de creuer no cal que tothom sigui expert.

Pensar que fa gairebé 800 anys es va fer aquesta mateixa travessia, evidentment amb uns mitjans completament diferents, impressiona molt.

El més important és que hi hagi un patró que sàpiga portar el vaixell a bon port, que la tripulació acompanyi i que es mantinguin sempre unes condicions mínimes de seguretat.

La preparació pot arribar tan lluny com vulguis, però, per damunt de tot, cal seny i respecte per la mar.

Amb quines ganes afronteu una nova edició?

Amb moltes. Tenim moltes ganes de gaudir del mar i de tornar a viure l’experiència.

Per afrontar una travessia així has d’estar motivat i preparat per trobar-te condicions molt diferents. Hi ha hagut anys força complicats, amb onades de quatre o cinc metres i tempestes importants.

Cal tenir ganes, però sobretot molt de seny. La mar sempre demana respecte.

Recordes especialment alguna de les travessies?

Sobretot la primera, quan tenia 15 anys. Va ser molt intensa. Aquell any vam començar amb una situació relativament tranquil·la, però després el vent va pujar de cop fins als 20 o 30 nusos i ens vam trobar amb onades d’uns quatre metres. A més, s’apropava una tempesta de la qual ja ens havia advertit el servei marítim.

Anàvem amb un vaixell molt petit i la situació podia arribar a ser complicada, però teníem una tripulació molt motivada i vam continuar endavant.

Vam acabar literalment surfejant les onades fins a arribar a Mallorca.

I aquella primera experiència va acabar de la millor manera possible.

Sí, perquè vam guanyar. Després de tot el que havíem passat i d’haver aguantat fins al final, va ser una recompensa extraordinària. Per això en guardo un record tan especial.

Per a alguns és una competició molt exigent i per a altres s’ha convertit gairebé en una tradició. Tornar a veure les mateixes cares cada any forma part de l’encant de la regata.

En una travessia tan llarga també hi deu haver moments en què la paciència és decisiva.

Molt. Al setembre és habitual trobar calmades. Pots estar navegant durant el dia i arribar a la nit pràcticament sense vent. Si, a més, hi ha mar de fons, et trobes amb el vaixell gairebé aturat, fent càlculs sobre quantes milles falten i esperant que torni el vent. En aquests moments, qui té més paciència, aguanta i no es desespera pot acabar tenint premi.

També heu viscut moments molt especials enmig del Mediterrani.

Sí. Fa quatre o cinc anys, per exemple, vam veure un rorqual en plena travessia. Són moments que no oblides. Poder navegar més de 100 milles pel Mediterrani i trobar-te amb una escena així és un autèntic privilegi. Això també explica per què tornem cada any.

Quan arribes a Santa Ponça (Mallorca) després de tantes hores de navegació, sempre tens la sensació que ha costat però que ha valgut la pena.

Què fas la nit abans d’una regata com aquesta?

Intentar descansar i assegurar-te que tot estigui perfectament preparat. Procurem tenir el vaixell, el material i tot el necessari a punt amb antelació perquè la tripulació pugui descansar tant com sigui possible.

Sempre apareix alguna cosa d’última hora, però cal dormir, perquè després venen moltes hores de navegació i saps que no descansaràs gaire.

Després de tantes edicions, què és el que et continua empenyent a tornar?

És una barreja de moltes coses: el mar, la competició, els companys, el repte i la tradició. Però sobretot és el fet de compartir una experiència que cada any és diferent. Mai saps exactament què et trobaràs.

I quan arribes a Santa Ponça després de tantes hores de navegació, sempre tens la sensació que ha valgut la pena.