Carme Milán i Marc Pociello (El Petit Príncep): “Quan pensem en Salou, pensem en platja i tranquil·litat”

Aquest dissabte el Teatre Auditori de Salou ha estat l'escenari de tres funcions del Petit Príncep, les quals s'havien exhaurit les entrades feia setmanes. La Carme Milán i el Marc Pociello interpreten als personatges del petit príncep i l'aviador, respectivament. Aquesta és una de les poques ocasions en què l'obra es realitza fora de Barcelona, fet que, segons els actors, fa que el públic sigui més agraït.  

· Què fa diferent aquesta obra de la resta d’interpretacions d’El petit príncep?

MP: No puc comparar amb totes les versions que existeixen, perquè n’hi ha moltes, però puc parlar de la nostra. I la nostra és especial. Està feta amb molt d’amor i amb molt de gust, i sempre des d’una mirada adulta, tot i que sovint es ven com un espectacle per a nens.

"Portar cultura fora de Barcelona és necessari. El públic de gira és especialment agraït."

· Què us fa especial il·lusió d’actuar a Salou, lluny de Barcelona on habitualment actueu?

CM: És molt bonic poder portar teatre musical i cultura més enllà de Barcelona, que és on es concentra molta activitat. Hi ha famílies que, per temps o logística, no poden desplaçar-se, i d’aquesta manera som nosaltres qui anem cap a elles. El públic de gira sovint és més agraït, perquè ets tu qui vas a casa seva. Ho valoren molt.

MP: Sí, és molt guai sentir que portes la història allà on faci falta. La calidesa del públic quan surts de Barcelona és preciosa.

"Que les entrades d’unes funcions triples s’exhaureixin és una alegria immensa."

· Com viviu que les entrades a Salou s’exhaurissin setmanes abans?

CM: És una il·lusió enorme! I més tenint en compte que aquí no fem una funció, sinó tres funcions al dia. Omplir un teatre no és fàcil, i que s’exhaureixin tan aviat vol dir que hi havia moltes ganes. Hi ha famílies que venen cada any, gairebé com una tradició. El petit príncep crea vincle, enganxa, i el públic és sempre superagraït.

“Cada actor troba el seu moment. El meu és el monòleg final; el meu, l’escena de la Guineu.”

· Quin és el moment de l’espectacle que més us toca personalment?

MP: Quan faig d’Aviador, el monòleg final. Per mi és un viatge interior sobre superar situacions personals molt difícils. Parla de depressions, moments foscos, d’aquells en què sembla que no te’n sortiràs. En aquell monòleg intento transmetre que, si algú està passant per això, hi ha sortida. Que escoltin el que necessiten i confiïn que podran sortir-ne.

CM: Per mi és l’escena amb la Guineu. Quan descobreix els valors de l’amistat, de la cura i dels vincles. Quan entén què vol dir “domesticar”: dedicar temps, paciència i atenció.

MP: Aquesta escena ens recorda que, sense relació amb els altres, no acabem d’existir. I avui dia, que tot és immediat, crec que aquest missatge és més necessari que mai.

“Amb l’Àngel i el Manu treballar és casa. Hi ha confiança, rigor i molta creativitat.”

· Com és treballar sota la direcció de l’Àngel Llàcer i el Manu Guix?

MP: És casa. És família. Ja havia treballat amb ells i ens entenem molt bé. Saben molt ràpid què volen, i jo puc oferir una proposta final també molt ràpid. Treballar amb ells és fàcil, còmode i divertit.

CM:És molt especial. Aquesta producció no existia i nosaltres vam tenir la llibertat —i la responsabilitat— de crear personatges d’una obra que és dels llibres més traduïts del món. L’Àngel i el Manu són molt rigorosos i precisos, i això et fa créixer. És exigent, però alhora molt estimulant.

· I quin ha estat el repte més gran a l’hora de crear el vostre personatge?

MP: La veritat. A l’escenari no et pots amagar. Has de ser tu completament. És el repte més gran i també el més bonic.

CM: Trobar, i mantenir, la mirada d’infant. Sóc una dona fent el paper d’un nen, i això implica treballar cos, mirada, innocència i curiositat al detall. I mantenir-ho funció rere funció i temporada rere temporada.

“Hi ha personatges i temes que ens encantarien fer… però són intocables.”

· Quin altre personatge o tema de l’obra us agradaria interpretar?

MP: M’encantaria cantar el tema de la Rosa o fer el Petit Príncep, però és impossible (riu).

CM: Jo faria El Vanitós. És un moment molt potent, musicalment i emocionalment. És un dels clics més forts de l’espectacle.

“Quan pensem en Salou, pensem en platja, costa i tranquil·litat.”

· Quina imatge teniu de Salou com a ciutat?

MP: No hi havia vingut gaire. En aquesta visita hem anat del teatre a l’hotel i de l’hotel al teatre. Quan vens de gira tens poc temps per viure la ciutat.

CM:Sí, no tenim temps de parlar amb la gent o descobrir els espais. Però si penso en Salou, penso en platja, costa i tranquil·litat. En una qualitat de vida més calma que la de Barcelona.

· I per acabar: què li diríeu al Petit Príncep?

CM: Que no deixi mai de fer preguntes.

MP: Jo li diria: gràcies.