Joan Ma. Bartolí Julibert, Càmping Salou: 'Em fa molt feliç que se’ns reconegui com a pioners del turisme a Salou'
dijous 21 maig 2026
Joan Maria Bartolí Julibert ha contribuït a escriure i fer gran la història del turisme a Salou a través de la seva família. Els seus pares, Pau Bartolí Bella i Carme Julibert Ortega, van ser els promotors del Càmping Salou (1956), un dels primers càmpings de Catalunya i d’Espanya, i considerat, en aquell moment, un dels millors d’Europa. La iniciativa empresarial i turística de la família Bartolí Julibert es va convertir en un referent clau per al desenvolupament i la projecció de Salou. L'Ajuntament l'ha homenatjat.
Expliqui’m la història de la família Bartolí. Com va ser que van fundar el càmping i per què?
Els meus pares, passejant per la zona on després s’ubicaria el càmping, van veure dues o tres tendes de campanya a la platja de Llevant, al costat del mar, i els va cridar molt l’atenció. Arran d’això, van decidir viatjar a França i Suïssa per conèixer de prop què eren els càmpings. Quan van tornar a Salou, es van posar a treballar per fer realitat aquella idea.
La seva família havia tingut abans algun negoci?
No exactament. El meu avi pertanyia al gremi de la construcció i havia treballat amb l’arquitecte Domènech i Montaner en diverses obres. Però a casa sempre hi havia hagut una visió emprenedora: des del besavi, que ja veia més futur en invertir en terrenys de sorra que en horta, fins a mi mateix, que anys després vaig muntar una discoteca en una carpa de circ.
El Càmping Salou es funda el 1956. Com van ser els inicis?
El 1956 hi havia només una recepció, un bar i uns sanitaris. El càmping no va créixer realment fins al 1957.
I com va evolucionar el projecte?
L’ànima del càmping va ser la meva mare, una dona cosmopolita que havia viscut a Suïssa i dominava idiomes. A poc a poc vam anar adequant el terreny familiar, que era tot sorra, portant-ne amb vagonetes i una mula fins a deixar-lo en condicions. El meu pare va fer els marges del càmping.
Per què diu que la seva mare en va ser l’ànima?
Perquè ho portava tot. Era una dona molt emprenedora. Va estudiar a les monges franceses i, durant la guerra, va viure un temps a Suïssa, on va aprendre l’alemany suís. Quan va tornar, els idiomes li van permetre gestionar el càmping: recepció, personal, restaurant... Tot passava per ella. El meu pare s’encarregava més de la construcció.
Quins foren els arquitectes del càmping?
El meu pare, Pau Bartolí Bella, que no va poder acabar la carrera a causa de la guerra, i Josep Maria Monravà.
Va ser un càmping pioner, oi?
Sí, va ser dels primers de Catalunya. Fins i tot des del càmping Ballena Alegre, prop de Barcelona, van venir a veure com l’havíem fet.
Quina era la capacitat del càmping?
Podia acollir unes 2.000 persones en una superfície de sis hectàrees. Obríem d’abril a octubre, i al maig ja teníem ple. Venien sobretot famílies, però també molts joves amb tendes petites que arribaven en tren. Existien diferents zones: per a tendes petites, tendes grans i caravanes. Gairebé no hi havia autocaravanes. Recordo, per exemple, l’Ángel Nieto, que venia amb una caravana amb jacuzzi. També van actuar artistes com Juan Pardo, al càmping; i La Trinca i José Luís Perales, a la Cage de Medrano.
Quants anys tenia vostè quan es va inaugurar?
Tenia uns 16 o 17 anys. Després vaig anar a estudiar a Suïssa, però quan tornava ajudava la família en tot el que podia.
Quin tipus de clientela tenien?
Principalment francesos, suïssos i holandesos, per proximitat. També molts alemanys amb caravanes. Era un turisme de nivell alt.
El càmping va anar incorporant serveis?
Sí. Vam construir bungalows d’obra, amb servei de pensió completa. També hi havia restaurant, un grill més exclusiu, consulta mèdica amb el Dr. Punset, perruqueria, rentadores i fins i tot un servei d’excursions a cavall.
Recorda alguna anècdota?
Sí. L’arquebisbe de Tarragona va arribar a amenaçar la meva mare amb l’excomunió perquè les clientes travessaven en biquini per l’actual avinguda Carles Buïgas. També recordo la cua del gel: moltes caravanes no tenien electricitat i la gent comprava grans blocs de gel. Es feien llargues cues.
Ha canviat el concepte de càmping amb els anys?
I tant. Avui dia tens exemples com el Càmping Sangulí, que representa aquesta evolució. El meu pare ja tenia aquesta visió en aquell moment.
Vostè també va emprendre amb la Cage de Medrano, oi?
Sí. En un terreny meu vaig instal·lar una carpa de circ —del Circ Krone— i hi vaig muntar una discoteca: la Cage de Medrano. Fins i tot es ballava dins de la gàbia dels lleons. Va funcionar durant dos anys.
Quin públic tenia la Cage?
Hi venia molta gent de Reus, però també francesos, holandesos i públic nacional, especialment madrilenys i aragonesos.
Com rep aquest reconeixement institucional, Sr. Bartolí?
Amb molt d’agraïment. Vam ser pioners en portar el turisme aquí, i també amb iniciatives com la discoteca. Em fa molt feliç i em sento molt satisfet.
Galeria d'imatges
