Victòria Bonet: Salou té un patrimoni arquitectònic extraordinari i ens ho hem de creure

Amb motiu de la recuperació i posada en valor d’una de les obres més singulars de l’arquitecte Antonio Bonet Castellana a Salou – Hotel SunClub Cala Vinya –, conversem amb la seva filla, Victòria Bonet Martí. Amb emoció i orgull, comparteix la seva visió sobre el llegat arquitectònic del seu pare, la relació de Bonet amb el paisatge mediterrani i la necessitat d’impulsar un model de turisme cultural que valori l’arquitectura com a eina de cohesió social i identitat.

Amb la inauguració d’una inauguració sobre el llegat del seu pare és una jornada especialment emotiva per a vostè, oi?

Sens dubte. Torno a veure una obra del meu pare viva, útil, activa. Durant molt de temps, quan hi passava per davant, la trobava abandonada, desatesa. I no es tracta únicament d’una qüestió de patrimoni familiar —que ho és—, sinó de la recuperació d’un espai especial que torna a tenir sentit, que recupera l’esperit original amb què va ser concebut: un hotel, el primer hotel d’aquest entorn, pensat per generar vida, activitat social i relació amb el seu entorn. És una gran satisfacció veure que aquesta funció torna a tenir lloc, i més encara si pot esdevenir un centre on els residents dels apartaments pròxims puguin participar, conèixer i valorar el seu patrimoni arquitectònic i cultural.

La figura del seu pare, Antonio Bonet, ha estat reconeguda com una de les més importants de l’arquitectura moderna. Com ho valora?

Personalment, no m’agrada establir rànquings. Però és evident que va ser un arquitecte molt rellevant. El que succeeix és que va passar més de 40 anys fora, principalment entre Argentina i l’Uruguai, i va ser en els darrers anys, amb el seu retorn, que va poder actuar a Catalunya. Aquest retorn va ser profundament significatiu per a ell. Sempre va somiar amb el Mediterrani, amb la llum, amb el paisatge, amb els pins i les oliveres. Era el seu paisatge emocional. A totes les seves obres, arreu del món, hi incorporava oliveres com un gest d’homenatge i arrelament.

Ens ha parlat abans de les oliveres com a part del paisatge emocional del seu pare. Quin paper tenien realment en la seva obra?

Per al meu pare, l’olivera era gairebé una obsessió. Cada vegada que podia, en plantava una. Era un acte simbòlic profund. No només per l’estètica o pel paisatge —que també—, sinó perquè per ell significava permanència, arrelament, memòria. Era com una declaració d’amor a la seva terra. Fins i tot a l’Uruguai, on va viure molts anys, va insistir a plantar-ne. Alguns no entenien què hi feia una olivera en aquell context, però ell deia que així podia sentir-se a prop del seu Mediterrani. Formava part d’aquesta necessitat vital de tornar, encara que fos simbòlicament, a casa.

Quins aspectes destacaria de la seva manera d’entendre l’arquitectura?

Tenia una visió molt avançada per al seu temps. Pensava constantment en com havia de viure la gent, en com crear comunitat. Els espais estaven dissenyats per facilitar la relació social, amb passadissos oberts, ventilació creuada —en una època en què no existia l’aire condicionat—, banys ventilats, armaris amb sortides d’aire. Ara sabem que tot això és fonamental per a la salut, però ell ja ho integrava com a part de la seva arquitectura. A més, buscava sempre una relació harmònica amb la natura, amb volums i materials adaptats a l’entorn. La seva arquitectura era, sempre, a escala humana.

Com viu el fet que Salou reconegui el llegat del seu pare?

Amb molt d’orgull i emoció. Durant anys, l’obra del meu pare ha estat força oblidada en aquest municipi. I també entenc el perquè ell era vist com “l’argentí” aquí, i com “el català” a l’Argentina. Aquesta doble identitat sovint invisibilitza figures com la seva. Però ara, veure com s’estan recuperant i posant en valor els seus projectes, m’omple de satisfacció. És un reconeixement que, com a filla, però també com a ciutadana i com a amant de l’arquitectura, agraeixo profundament.

Ens comentava que existeix una comunitat internacional interessada en la seva obra...

Sí. Tinc un grup de contacte, gairebé espontani, format per persones d’arreu del món: estudiants, investigadors, arquitectes. Hi ha membres d’Austràlia, Harvard, el Japó, l’Amèrica Llatina… I també molts catalans. Compartim materials, fotografies, investigacions. RRecentment,vaig publicar una imatge de la Casa Rubio, aquí a Salou, una obra molt poc coneguda però extraordinària. Va despertar molt d’interès. Malauradament, moltes de les seves obres no han estat prou divulgades en revistes especialitzades, potser per una manca de difusió gràfica o digital. Però hi ha cada vegada més interès acadèmic, fins i tot tesis doctorals centrades en Antonio Bonet.

 Què li agradaria veure culminat en el futur?

Més que un somni concret, tinc l’esperança que es pugui desenvolupar un projecte integral que inclogui totes les parts: institucions públiques, privats, universitats, escoles. Un projecte que serveixi a la comunitat, que permeti fer pedagogia i donar valor a aquest patrimoni. No es tracta només de restaurar edificis, sinó de dotar-los de funció, de fer-los vius i útils. Imagino rutes arquitectòniques, activitats culturals, turisme conscient. Cal apostar per un model de turisme que valori la cultura, el paisatge i l’arquitectura.

 Creu que Salou té potencial per acollir aquest tipus de turisme cultural i arquitectònic?

Rotundament sí. I més encara fora de temporada, com a l’octubre. Hi ha modernisme, arquitectura contemporània, patrimoni romà, paisatges naturals… Però ens falta mirar cap a dins, valorar el que tenim. Sovint, la gent recorre el món per veure una casa icònica, quan aquí mateix en tenim d’extraordinàries que desconeixem. Cal creure’ns-ho més, recuperar l’autoestima patrimonial. I en aquest sentit, iniciatives com les d'ara són fonamentals.