DESCENTRALITZACIÓ ADMINISTRATIVA
dimarts 20 juliol 2004
FERRAN UNITAS PER SALOU, partit independent de clara vocació municipalista, acull amb satisfacció notícies com la que recentment va aparèixer en un diari d'àmbit estatal en la qual assegurava que a Catalunya, els Ajuntaments podrien participar en les decisions sobre la sanitat pública. S'assegurava així mateix que el Departament de Salut està preparant per a la pròxima tardor una llei que permetrà el traspàs de més de 300 ambulatoris de la Generalitat a les administracions locals.
Incidia també la notícia que els municipis tindran veu en la futura Agència de Salut Pública de Catalunya.
L'orientació que s'endevina en el nou període legislatiu, de cap manera pot considerar-se un fet estrany i aïllat, doncs el programa electoral del principal partit que sustenta a l'executiu actual al capdavant de la Generalitat incidia de forma notable en la descentralització administrativa en àrees estratègiques com la sanitat, educació, etc. com un dels objectius per a optimitzar recursos, superar desconfiances mútues i augmentar l'eficàcia en la gestió pública.
No obstant això, els passos que s'estan donant, encara que tímids, han aixecat recels en diferents sectors professionals i sindicals. És lògic que això succeeixi en un país caracteritzat per la rigidesa i l'immobilisme en una administració pública on la innovació i flexibilitat són imprescindibles per a adaptar-se progressivament als imparables canvis socials que es produeixen a velocitat vertiginosa.
És evident que aquests grans canvis necessaris en sectors estratègics costen de portar a terme a l'haver de superar les suspicàcies, anquilosament i corporativisme que aixequen en col·lectius que temen allò desconegut. I no obstant això, al meu entendre aquests canvis legislatius són imprescindibles.
La tendència és, doncs, positiva. Ningú millor que els governants locals coneixen les necessitats de les ciutats. Cap administració incideix tant en el dia a dia dels ciutadans, abastant aspectes molt per sobre del llistó que les lleis els obliguen.
Sembla, doncs, clar que descentralització i modernitat van de mà i s'encaminen cap a un futur en el qual, naturalment, el canvi en el model de finançament local ha de trencar sense complexos motlles obsolets que encotillen les enormes possibilitats dels ens locals i aquest, és un moment idoni per a materialitzar els anhels dels responsables locals, que amb generositat haurien de reflexar-se en els canvis de finançament que, amb tota seguretat recollirà el futur Estatut de Catalunya, ara en estudi i debat.
Incidia també la notícia que els municipis tindran veu en la futura Agència de Salut Pública de Catalunya.
L'orientació que s'endevina en el nou període legislatiu, de cap manera pot considerar-se un fet estrany i aïllat, doncs el programa electoral del principal partit que sustenta a l'executiu actual al capdavant de la Generalitat incidia de forma notable en la descentralització administrativa en àrees estratègiques com la sanitat, educació, etc. com un dels objectius per a optimitzar recursos, superar desconfiances mútues i augmentar l'eficàcia en la gestió pública.
No obstant això, els passos que s'estan donant, encara que tímids, han aixecat recels en diferents sectors professionals i sindicals. És lògic que això succeeixi en un país caracteritzat per la rigidesa i l'immobilisme en una administració pública on la innovació i flexibilitat són imprescindibles per a adaptar-se progressivament als imparables canvis socials que es produeixen a velocitat vertiginosa.
És evident que aquests grans canvis necessaris en sectors estratègics costen de portar a terme a l'haver de superar les suspicàcies, anquilosament i corporativisme que aixequen en col·lectius que temen allò desconegut. I no obstant això, al meu entendre aquests canvis legislatius són imprescindibles.
La tendència és, doncs, positiva. Ningú millor que els governants locals coneixen les necessitats de les ciutats. Cap administració incideix tant en el dia a dia dels ciutadans, abastant aspectes molt per sobre del llistó que les lleis els obliguen.
Sembla, doncs, clar que descentralització i modernitat van de mà i s'encaminen cap a un futur en el qual, naturalment, el canvi en el model de finançament local ha de trencar sense complexos motlles obsolets que encotillen les enormes possibilitats dels ens locals i aquest, és un moment idoni per a materialitzar els anhels dels responsables locals, que amb generositat haurien de reflexar-se en els canvis de finançament que, amb tota seguretat recollirà el futur Estatut de Catalunya, ara en estudi i debat.
